Les memòries d'Artur Mas: 'Cap fred, cor calent'... però poc coratge retrospectiu

Feien falta, unes memòries d'Artur Mas sobre els Fets del Procés, sí. De moment, d'aquest episodi tan complex i contradictori que ha viscut el nostre país en els darrers vuit anys, en teníem unes primeres molt bones cròniques amb els llibres de Lola García, Josep Martí Blanch, Jordi Amat i Francesc-Marc Álvaro. Però ens feia falta, ens fa falta, el relat (els relats) en primera persona, en veu, dels qui han protagonitzat els fets o, com és el cas, dels que els han propulsat, d'aquells que podríem dir que han escrit el guió de la pel·lícula. I Artur Mas seria el director argumental de la trama, almenys en les seves quatre o cinc primeres temporades. Per saber per què es feien les coses, sota quines bases, amb quins pretextos. I, en el mateix sentit, perquè no es feien unes altres coses, perquè no es tenien en compte segons quins antecedents i coneixements que sembla que haurien d'haver estat inspiradors per la mena d'accions a emprendre. També per comprovar fins a quin punt va dominar el càlcul o la improvisació en els moments claus del periple.

A l'espera de llegir el llibre del seu successor Carles Puigdemont, aquest mes de febrer -dos dies després del final de la seva inhabilitació per la convocatòria del 9-N- apareixia el llibre Artur Mas. Cap fred, cor calent, que pretenia -sembla- aprofitar la finestra mediàtica que el final d'aquesta inhabilitació podia generar per tal que l'expresident expliqués les coses com les ha vist ell però sobretot perquè s'expliqués, perquè reflexionés sobre allò viscut. Amb quina intenció? Semblava que podia ser l'arrencada d'un procés de retorn de Mas a la política activa, per endreçar -o ajudar a endreçar- l'espai del centredreta sobiranista, absolutament convulsionat a hores d'ara i incapaç d'entendre's entre sí, amb una fragmentació i atomització de grups i propostes que fa mesos i mesos que dura. Però sigui pel que sigui -evidentment la irrupció del Coronavirus en les nostres vides tampoc hi deu haver ajudat- aquests moviments de moment segueixen i seguiran a la penombra.

Les memòries del Procés d'Artur Mas aporten alguna novetat interessant -una trobada amb Anna Gabriel per desencallar la seva reelecció com a president que tot i estar ja organitzada no es va acabar esdevenint, l'absoluta incomoditat que Mas manifesta amb els continguts i el to dels plens del 6 i el 7 de setembre de 2017, la menció a una dura conversa amb el rei Felip VI posterior al 9N, les interioritats del congrés fundacional del PDEcat, les referències punxants a Ada Colau, Anna Gabriel i Benet Salellas- però no constitueixen en absolut una revisió dels fets (en la major part del volum Mas es converteix en un cronista d'aquests, per molt que explicats des del seu punt de vista s'aportin matisos). Una revisió crítica, s'entén, d'allò que no es va fer bé tant des del sobiranisme com en relació al conjunt del país, vistos els resultats i la situació actual de la governació del país.

Però anem al gra. Una revisió crítica, per exemple, en relació a com s'havien d'interpretar els resultats de les eleccions del 27S, convocades per ell mateix a mode de revàlida de la consulta del 9-N. Aquest no és un assumpte més: de fet allò que acaba portant a la proclamació de la Declaració d'Independència és una lectura excessivament optimista -des de les rengles sobiranistes- dels resultats d'aquella nit. Com afirma que s'havia de procedir, el president Mas, a les seves memòries del Procés? A la pàgina 171 d'aquestes afirma: "Si els partits que defensaven el si a la independència no acumulaven més del 50% dels vots però aconseguien la majoria absoluta en el Parlament, tenien dret a continuar el procés, però sense culminar-lo". La pregunta que s'escau és: si el Sí a la independència, representat pels vots a Junts pel Sí i a la CUP, "només" van representar el 47% del total, i atenent-nos a la lògica proposada -i reiterada ara- per Mas, perquè es tira endavant amb el procés d'independència la mateixa nit del 27S? Tothom sap la resposta: perquè el sobiranisme va bastir aquella nit un relat pel que els vots de Catalunya Sí que es Pot no es podien comptabilitzar en el bàndol del No, de manera que els resultats del Sí (47%) eren superiors als de l'unionisme (39%). Sota quin pretext? Que els propis comuns havien demanat durant la campanya no ser comptats ni en un bàndol ni en l'altre (tot i que lluny de buscar una posició ambigüament independentista, ho feien perquè no acceptaven l'essència del plebiscit que es plantejava. Per si hi ha dubtes, a la pàgina 208 del seu programa electoral, es feia una defensa implícita del federalisme asimètric maragallià, amb forta petjada autodeterminista, això sí, i es parlava de "resoldre la relació de Catalunya amb l’Estat, en el marc d’un procés constituent català i d’un procés constituent a l’Estat", que passaria "en tot cas, pel reconeixement de Catalunya com a nació, en el marc d’un Estat plurinacional i plurilingüístic").

97 dies abans d'aquells comicis, però, les paraules d'Artur Mas no anaven per aquí. "El 'sí se puede' que vàrem escoltar fa uns dies a la plaça Sant Jaume [el dia de l'elecció d'Ada Colau com a alcaldessa] té molt poc a veure amb l'autogovern de Catalunya, té molt poc a veure amb la sobirania i té molt poc a veure amb el referèndum sobre el futur polític del país. (...) Ni molt menys amb la independència de Catalunya". La frase, pronunciada amb cert menyspreu cap al moviment capitanejat per Colau, al qual adjudicava una clara vocació espanyola, la pronuncia al minut 30:42 de la conferència que fa a Molins de rei el 20 de juny de 2015, on proposava -ho va aconseguir- revertir la negativa d'Esquerra Republicana de mesos abans per conformar una llista conjunta de l'independentisme de cara al 27-S. En el mateix míting, Mas tallava de socarrel qualsevol possible lectura ambigua dels resultats, com ell mateix acabaria fent per no admetre la no victòria en vots de l'independentisme: "Els plebiscits no en tenen, de matisos. Es votarà sí o no i punt. T'has de decantar pel sí o pel no. Has de triar" al minut 53:10; no es podran fer interpretacions interessades, venia a dir.

Hauria estat molt sa pel moviment sobiranista i pel conjunt del país que, com va fer aquella mateixa nit Antonio Baños en un exercici d'honestedat política que l'honora, el president Mas reconegués ara que en aquell moment es va fer una lectura errònia -excessivament voluntarista- dels resultats que portaria cap a un escenari catastròfic, que tots ara lamentem. Mas no ho fa, per molt que en diverses ocasions admet la necessitat de sumar més suport social al projecte independentista abans de fer el "pas definitiu endavant". És, suposo, el problema que té elaborar unes memòries: així com permeten explicar-se també obliguen a repassar els relats que cadascú s'ha subministrat per anar fent via en cada moment i que, revisats amb els ulls que donen la perspectiva, és evident que no acaben de funcionar. I que, probablement, el propi protagonista hauria volgut poder reelaborar, vistos els resultats. Falta, doncs, valentia per a admetre el que moltíssimes veus de l'independentisme expliquen ara: tot "l'embolic final" comença per aquella lectura esbiaixada dels resultats del 27S.

A risc de semblar excessivament exigents, a les memòries del Procés d'Artur Mas també li falten valentia especialment en un altre àmbit. L'expresident desaprofita l'ocasió -l'únic que s'hi ha atrevit, des del meu punt de vista i tenint en compte que és un periodista que es reconeix com a sobiranista, és Francesc-Marc Álvaro- d'anar a un assumpte central, a un límit manifest amb què ha xocat el Procés: la incapacitat del món independentista per penetrar a fons dins del món castellanoparlant i, sobretot, la reacció generada en aquesta altra Catalunya concretada amb l'aparició de Ciutadans quan es fa el pas "de l'autogovern a la independència". Un assumpte no menor, a la meva manera de veure, perquè diria que aquest és el principal escull de la independència ara mateix: el malestar que la qüestió genera identitàriament parlant com a mínim a la meitat dels catalans, sense els quals és impossible avançar en el "procés d'emancipació nacional".

El president Mas fa unes lleugeríssimes referències a aquesta qüestió a les pàgines 124, 182 i 264 però cal anar fins la pàgina 312 per llegir una primera reflexió sobre el tema, que qualifica de "un aprenentatge que els líders polítics sobiranistes que hagin de portar les regnes del Procés en el futur han de tenir ben present". Segur que en podria dir moltes més coses, ell que a l'inici del Procés havia reclamat avançar mantenint sempre els equilibris interns de la societat catalana. En un altre moment del volum, el president Mas parla de la desconnexió definitiva de dos milions de catalans respecte l'Estat espanyol -i potser també d'Espanya- però oblida que la tensió desplegada, ni que fos involuntàriament, durant el Procés, ha incentivat en clau nacional espanyola l'absoluta majoria de la gent que identitàriament se sent espanyola a Catalunya, de manera que molt difícilment aquesta tornarà a un discurs proautogovern: aquest segment electoral serà molt difícil de seduir de nou per part del nacionalisme, com havia aconseguit amb èxit Jordi Pujol.

Finalment, també és destacable la manca de crítica i el qüestionament a fons de l'antipolítica -o la prepolítica, o la bona voluntat que no té res a veure amb l'exercici de la política- que les entitats civils independentistes han afegit al còctel explosiu del Procés. I és que les memòries de Mas sobre el Procés -i també sobre el seu primer i convuls mandat, abans que comencés aquest sorollós cicle de la política catalana- fan de bon llegir però li manquen valenia (una valentia que sí exhibeix quan segueix defensant la necessitat de les retallades en els serveis socials en el període 2010-2015- i quan defensa el llegat polític del president Pujol, ara que pràcticament ningú s'atreveix a fer-ho).

Aquestes memòries evidencien encara certa incapacitat per mirar-se els fets amb una mica de distància, admetent per exemple que l'operació d'emancipació de l'Estat Espanyol tenia molt poques possibilitats d'èxit. Artur Mas, que és un home intel·ligent, brillant en els raonaments, molt bon coneixedor de la realitat política espanyola, es mostra encara sorprès davant la reacció de l'Estat espanyol, per desagradable que ens pugui semblar. De debò Mas no era conscient de l'absoluta dificultat de canviar la cultura política de l'Estat Espanyol -si això és el que es pretenia de veres- en un tres i no res saltant de la petició del pacte fiscal a la independència, el 2012? De debò, Mas no era conscient que desafiar per segona vegada l'estat duent a terme un referèndum sobre la independència de Catalunya suspès per la justícia provocaria una intervenció policial contundent? "Vist amb perspectiva, si un mira amb detall tots els senyals que enviava l'Estat aquells dies, era versemblant que passés el que va passar", admet a la pàgina 320, per ser justos. 

Potser encara no havia arribat el moment perquè Artur Mas fes unes memòries on expliqués la seva íntima veritat sobre tot el que ha passat a Catalunya els darrers anys. El volum publicat ara probablement adoleix d'això. Caldrà esperar un nou volum -insinuat per Mas- parlant no dels vuit anys del Procés sinó dels seus trenta de carrera política. Ens mantindrem a l'espera. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Jordi Pujol torna a la palestra amb un nou llibre-entrevista: la voluntat de ressuscitar en vida