Jordi Pujol torna a la palestra amb un nou llibre-entrevista: la voluntat de ressuscitar en vida

Sorpresa, quasi diria estupefacció, davant l’anunci d’un nou llibre-entrevista de Jordi Pujol, que ha d'aparèixer el proper 2 de juny de la mà, una setmana abans que l'expresident de la Generalitat faci 91 anys. Un volum -Entre el dolor i l'esperança- que signa Vicenç Villatoro, un excel·lent escriptor i periodista que sempre ha estat a la seva òrbita tot i que precisament havia tingut fins ara poca relació amb Pujol en el darrer període, el posterior a la confessió, el de l'ostracisme. Què pot pretendre, a aquestes alçades, l’expresident català, amb aquesta nova aparició a l'arena pública, després d'algunes petites aparicions -una entrevista a l'Ara amb Antoni Bassas o un retrat d'Antoni Batista en aquest mateix mitjà, una conferència davant un grup d'amics el 2018 o els articles a la web Serviol-? Probablement el de sempre: reivindicar-se. Reivindicar la seva feina, la seva política i la seva trajectòria malgrat tot els malgrats.

Abans que res Pujol, encara àgil en la gestió dels temps, el que segur que pretén és contraatacar: l’anunci s’ha fet poc abans de què s’anunciessin les acusacions definitives del jutge instructor del cas obert arran de les investigacions sobre la fortuna dels Pujol a Andorra i poc després del rellevant 30 minuts sobre aquests mateixos fets, un documental que fa pocs anys no hauríem vist a la televisió pública catalana, cosa evidentment criticable des d'un punt de vista estrictament periodístic, però una cosa no treu l'altra. Evidentment Pujol no ha fet cap declaració respecte cap de les dues iniciatives, però amb el llibre, en certa manera, les respon. (També els darrers temps s'han anunciat diversos treballs a nivell de documentals televisius on ell ha declinat aparèixer, excepte un). 

Què podem imaginar que hi diu, Pujol, en aquest llibre? Sense entrar en el fons de la qüestió –la famosa deixa de l’avi Florenci i com aquella deixa es va poder convertir en una quantitat molt més gran al cap dels anys, com s'explicava al 30 minuts- l’expresident és molt probable que es dediqui a repetir les coses que ha anat dient –en cercles molt reduïts, la majoria de les vegades- aquests darrers set anys d’ostracisme, al sòtan de casa seva, a la Ronda General Mitre o al despatx del carrer Calàbria deixat per un amic. Per exemple, que malgrat les falles que pugui haver tingut des d’un punt de vista ètic, els seus èxits aconseguits al capdavant del govern de la Generalitat segueixen sent-ho: que si TV3 i els mitjans públics, que si els Mossos, que si el sistema d’immersió lingüística, que si la cohesió de la societat catalana (tot i que aquest aspecte és ja molt discutible). “Les virtuts són sempre virtuts”, és probable que Pujol afirmi, recordant unes paraules del president alemany Von Weisacker que li agrada de citar, en part per justificar-se. En termes personals segur que hi ha una nova i dura condemna a si mateix per no haver atès suficientment els seus fills i la família en general i també per haver pensat que Catalunya en el seu conjunt disculparia la seva actitud d’omissió en el delicte d’evasió fiscal (que no pas d’acció, en el seu relat). 

En termes estrictament polítics, és molt segur que l’home que un dia ho va ser tot a Catalunya, si bé no faci una esmena a la totalitat a l’actuació dels seus successors, lamenti l’escapçament de l’autogovern que ha patit Catalunya els darrers anys –especialment en termes simbòlics, que ell va treballar molt bé- i la dissolució de l’espai polític que ell va contribuir a fundar i a aglutinar, Convergència Democràtica de Catalunya. "Carregueu-vos el meu nom tant com calgui, però no us carregueu Convergència”, ha dit en algun moment. És poc probable, malgrat ho hagi comentat en privat, que critiqui obertament successors seus com Quim Torra, però el que probablement fa Pujol en el llibre és una crida a tornar-se a prendre seriosament els instruments d’autogovern per obrir un nou cicle de reconstrucció del país, relligant-ho amb els efectes de la pandèmia. També segurament situarà gran part del rebombori mediàtic generat pel seu cas i el de la seva família en el marc de l'operació d'estat per desmuntar el seu llegat. 

El que és absolutament segur que voldrà fer Pujol amb aquest nou volum on torna a posar-se a l’aparador de la societat catalana és reivindicar-se. Potser més finament podríem dir que Pujol prova de dignificar-se. De ressuscitar, és a dir, de tornar a suscitar, de tornar a generar empatia amb els seus votants de tota la vida. “Cal començar la recuperació ètica del personatge”, em va dir un dia un membre destacat del seu entorn ara fa un parell d'anys. Pujol, sol, directament i  paradoxalment, pretén ressuscitar en vida. Pretén fer una "expiació definitiva dels seus pecats", en els termes cristians en què necessita expressar-se. La cosa ha d'anar per aquí. Veurem exactament què diu al llibre.